"L'estudi del registre fòssil de la bioerosió produïda per insectes en diferents tipus de teixit ossi (ossos, banyes o osteoderma) pot resultar molt útil per obtenir informació del procés tafonòmic que van patir aquestes restes òssies, ja siguin restes aïllades (ossos) o articulades (esquelets més o menys complets)", detalla Zain Belaústegui, del Departament de Dinàmica de la Terra i de l'Oceà de la UB. "En tot cas, això ens indica que aquestes restes haurien estat exposades prou temps perquè aquests organismes necròfags poguessin perforar aquestes estructures a les restes òssies".
Una finestra paleoecològica única oberta al passat
A partir de l'estudi icnològic, que és la disciplina que estudia les traces o empremtes fòssils que ha deixat l'activitat dels organismes en el passat, "es planteja si el cadàver d'un gran vertebrat podria sostenir tota una comunitat d'organismes carronyaires, necròfags i sapròfags durant un temps relativament extens", explica l'expert, que afegeix: "Per tant, si les restes òssies es fossilitzen amb traces de bioerosió, podrien ser molt indicatives d'un determinat tipus de condicions paleoambientals".
Les perforacions d'insectes aporten informació clau sobre el temps d'exposició dels cadàvers abans de quedar enterrats. Experiments amb larves de l'escarabat actual Dermestes frischii, capaç de generar estructures de bioerosió anàlogues a l'icnogènere Cubiculum, mostren que aquestes estructures poden formar-se en períodes d'almenys 240 hores, i fins i tot molt més en condicions naturals. "Com més informació tafonòmica es pugui obtenir, més dades paleoecològiques i paleoambientals tindrem sobre les restes òssies estudiades", apunta l'investigador.
L'equip ha perfilat una interpretació tafonòmica molt més precisa, ja que la presència d'aquestes abundants perforacions d'insectes apunta a un temps d'exposició més prolongat dels cadàvers. "Això indicaria una etapa bioestratinòmica més llarga per als dos nivells fossilífers principals de Lo Hueco (G1 i G2), fet que descarta l'enterrament ràpid dels cadàvers dels titanosaures que s'havia inferit prèviament", detalla Belaústegui.
El treball inclou també una revisió exhaustiva de més de 140 referències sobre bioerosió d'insectes en teixit ossi, des del Triàsic mitjà fins a l'Holocè. Malgrat això, només una d'aquestes referències correspon a la península Ibèrica, fet que subratlla la rellevància del nou estudi i la necessitat de continuar explorant aquest registre.
